El jove Càndid és expulsat del paradís de Thunder-ten-tronckh, allunyat de la bella Cunegunda i del seu tutor Pangloss, l’optimista irreductible que li ha ensenyat que vivim al millor dels mons possibles i que tot el que succeeix és a fi de bé. Quin daltabaix. Buscant-se, retrobant-se i tornant-se a perdre per mig globus terraqüi, Càndid i els seus amics coneixen la guerra, les catàstrofes naturals, la ira de la Inquisició, el robatori, la violació, la tortura, l’esclavitud, l’assassinat, la malaltia, la traïció, l’engany i fins i tot veuen com es marceix la bellesa. Res que no sigui normal. Al capdavall, ens recorda l’escèptic Voltaire en aquesta narració filosòfica exagerada i divertidíssima, que el món és «una cosa ben forassenyada i abominable». Que no ens entabanin, per això tornem als clàssics. No serà gens estrany que molts de nosaltres acabem com els protagonistes de la més famosa de les novel·les de Voltaire: envoltats de la gent que estimem i cultivant un hort. «Càndid o l’optimisme» (1759) és un dels exemples majúsculs de narració filosòfica, gènere literari sorgit durant la Il·lustració. «Tota la seva intel·ligència era una màquina de guerra», va escriure Flaubert sobre Voltaire. Aquí, la va posar en marxa per denunciar tant la intolerància religiosa com l’optimisme de Leibniz. Quan es va publicar va ser tot un escàndol, i va arribar a formar part de l’índex de llibres prohibits per l’Església catòlica. Ara és un d’aquells llibres als quals recorrem a la recerca d’una dosi de saviesa i veritat. Més encara si es presenta en una gran traducció i il·lustrada pel fabulós Quentin Blake.
